Test: Bioètica: principis, consentiment informat (Llei 41/2002)

El tema de la bioètica és fonamental en qualsevol oposició sanitària perquè delimita els drets del pacient i les obligacions del personal. El celador, com a integrant de l’equip assistencial, ha de conèixer els principis que regeixen la relació sanitari-pacient i el marc legal del consentiment informat, especialment la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica.

Marc normatiu

Les normes que estructuren aquest tema, per ordre cronològic, són:

• Informe Belmont (National Commission, EUA, 1979): document fundacional de la bioètica aplicada a la investigació amb éssers humans.
• Principis de l’Ètica Biomèdica, Beauchamp i Childress (1979): obra que sistematitza els quatre principis clàssics.
• Jurament Hipocràtic / Codi de Deontologia Mèdica (OMC, 2011): marc deontològic de la professió mèdica a Espanya.
• Llei 41/2002, de 14 de novembre: norma estatal bàsica sobre autonomia del pacient, informació i documentació clínica.
• Llei 10/2014, de 29 de maig, de Salut de la Comunitat Valenciana (DOGV): norma autonòmica que adapta i complementa els drets dels pacients en l’àmbit valencià.

Els quatre principis de la bioètica (Beauchamp i Childress, 1979)

Beauchamp i Childress van publicar el 1979 Principles of Biomedical Ethics, obra que estableix els quatre principis que avui estructuren tota la bioètica clínica. Cal memoritzar-los i distingir-los:

Autonomia

Respectar la capacitat de la persona per prendre decisions sobre la seua pròpia salut. Fonament directe del consentiment informat. La persona ha de rebre informació suficient i decidir lliurement, sense coaccions.

Beneficència

Obligació d’actuar en benefici del pacient, promovent el seu benestar. No es limita a no fer mal: exigeix una acció positiva.

No maleficència

Obligació de no causar dany (primum non nocere). És el principi més antic, present ja en la tradició hipocràtica. Distinció clau: la beneficència implica fer el bé; la no maleficència implica no fer el mal. Són principis separats.

Justícia

Distribució equitativa dels recursos sanitaris i tracte igualitari als pacients. Implica no discriminar i garantir l’accés als serveis de salut.

L’Informe Belmont (1979)

Publicat per la National Commission for the Protection of Human Subjects of Biomedical and Behavioral Research dels EUA el 1979, en resposta als abusos detectats en investigació clínica (cas Tuskegee, entre d’altres). Estableix tres principis aplicats a la investigació:

• Respecte per les persones: les persones han de ser tractades com a agents autònoms; les que tenen autonomia reduïda mereixen protecció especial.
• Beneficència: maximitzar beneficis i minimitzar danys en la investigació.
• Justícia: distribució equitativa de les càrregues i beneficis de la investigació.

Distinció important: l’Informe Belmont s’aplica a la investigació; els principis de Beauchamp i Childress s’apliquen a la pràctica clínica en general. Tots dos es publiquen el mateix any (1979), però tenen àmbits d’aplicació diferenciats.

La Llei 41/2002: estructura i preceptes clau

Objecte i àmbit (art. 1)

Regula els drets i obligacions dels pacients, usuaris i professionals en matèria d’autonomia del pacient, informació clínica i documentació sanitària.

Dret a la informació assistencial (art. 4)

Els pacients tenen dret a conèixer tota la informació disponible sobre la seua salut. La informació ha de ser verídica, comunicada de manera comprensible i adequada a les necessitats del pacient. El pacient pot manifestar la seua voluntat de no ser informat, i aquest desig ha de ser respectat.

Titular del dret a la informació (art. 5)

• El titular és el pacient.
• Es pot informar les persones vinculades per raons familiars o de fet, en la mesura que el pacient ho permeta, de manera expressa o tàcita.

Dret a la intimitat (art. 7)

Tota persona té dret que es respecte el caràcter confidencial de les dades referents a la seua salut. Ningú pot accedir a aquestes dades sense autorització prèvia.

Consentiment informat (art. 8)

• Tota actuació en l’àmbit de la salut d’un pacient necessita el seu consentiment lliure i voluntari.
• El consentiment es presta, com a regla general, de forma verbal.
• Ha de constar per escrit en els casos següents (art. 8.2):
  • Intervenció quirúrgica.
  • Procediments diagnòstics i terapèutics invasors.
  • Procediments que suposen riscos o inconvenients de notòria i previsible repercussió negativa sobre la salut del pacient.

Excepcions al consentiment (art. 9.2)

El facultatiu pot actuar sense consentiment en dues situacions:

1. Risc per a la salut pública: quan hi haja risc immediat greu per a la salut pública, d’acord amb la legislació especial.
2. Risc immediat greu: quan el pacient no estiga en condicions de prendre decisions i hi haja risc immediat greu per a la seua integritat física o psíquica, i no siga possible obtenir l’autorització de la seua família o representants legals.

Consentiment per representació (art. 9.3)

S’atorga per representació quan el pacient:

• No siga capaç de prendre decisions per la seua situació física o psíquica.
• Estiga incapacitat legalment.
• Siga menor d’edat i no siga capaç intel·lectualment ni emocionalment de comprendre l’abast de la intervenció.

Menors i consentiment (art. 9.4)

Quan es tracte de menors emancipats o majors de 16 anys, no cal el consentiment dels pares o tutors, llevat que es tracte d’actuacions de greu risc per a la vida o salut del menor, cas en el qual els pares seran informats i la seua opinió serà tinguda en compte.

Instruccions prèvies / Voluntats anticipades (art. 11)

• Document pel qual una persona major d’edat, capaç i lliure, manifesta anticipadament la seua voluntat sobre les actuacions mèdiques que desitja o no desitja rebre si no pot expressar-se per si mateixa.
• Pot designar un representant per actuar com a interlocutor.
• Les instruccions prèvies no seran aplicades quan siguen contràries a l’ordenament jurídic o a la bona pràctica clínica.
• Cada comunitat autònoma ha de crear un registre d’instruccions prèvies; existeix un Registre Nacional al Ministeri de Sanitat (art. 11.5).

Història clínica (art. 14 i 15)

• Conjunt de documents que contenen les dades, valoracions i informacions de qualsevol índole sobre la situació i evolució clínica d’un pacient.
• Ha de tenir com a mínim el contingut establert a l’art. 15.2.
• Conservació: els centres han de conservar la documentació clínica un mínim de 5 anys des de la data d’alta de cada procés assistencial (art. 17.1).

La Llei 10/2014 de Salut de la Comunitat Valenciana

Aprovada el 29 de maig de 2014 i publicada en el DOGV. Recull i amplia els drets dels ciutadans en l’àmbit sanitari valencià. Reconeix expressament els principis de dignitat, autonomia, igualtat i no discriminació com a eixos del sistema sanitari valencià. Complementa la Llei 41/2002 en l’àmbit autonòmic.

Dades numèriques i terminis que més es pregunten

• 1979: any de publicació tant de l’Informe Belmont com dels Principis de Beauchamp i Childress.
• 14 de novembre de 2002: data de la Llei 41/2002.
• 16 anys: edat a partir de la qual el menor pot consentir per si mateix (amb l’excepció de greu risc).
• 5 anys: termini mínim de conservació de la història clínica (art. 17.1 Llei 41/2002).
• Consentiment escrit: obligatori en cirurgia, procediments invasors i riscos greus.
• Consentiment verbal: regla general.

Errors típics de l’opositor

• Confondre beneficència (fer el bé) amb no maleficència (no fer el mal). Són principis independents.
• Creure que l’Informe Belmont i els principis de Beauchamp i Childress són el mateix document. Són obres distintes del mateix any.
• Afirmar que el consentiment sempre ha de ser escrit. La regla general és verbal; l’escrit és l’excepció.
• Confondre el representant de les instruccions prèvies amb el tutor legal. Són figures diferents.
• Oblidar que el pacient pot renunciar al dret a ser informat (art. 4 Llei 41/2002).

Trucs mnemotècnics

• ABNJA: Autonomia, Beneficència, No maleficència, Justícia → els quatre principis de Beauchamp i Childress.
• Belmont = Investigació / Beauchamp = Clínica: les dues “B” del 1979, però en àmbits distints.
• “5 anys de paper”: la història clínica es guarda 5 anys mínim.
• “16 = majoria sanitària”: als 16 anys el menor decideix per si sol (excepte risc greu).
• “Verbal és normal, escrit és especial”: el consentiment informat és verbal per defecte; escrit només en els supòsits de l’art. 8.2.